Aquesta ruta circular ens acosta als quatre costats del Catinaccio (2.981 m.), un dels cims característics de les Dolomites orientals. En la primera meitat cal recórrer una entretinguda via ferrada. Passat el refugi Santner contemplem les espectaculars torres Vajolet, i tot seguit enfilem cap al "passo delle Coronelle" per tornar al punt d'origen.
És el cim més elevat del massís de les Dolomites, i alberga la seva única gran glacera. És una muntanya de grans proporcions, magestuosa i àmplia. Pugem un bon tros per remuntador, tot seguit fem una divertida via ferrada per la cresta oest que ens porta fins al cim, la Punta Penia. Baixem per la glacera.
Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Senzillament màgic.
És una muntanya espectacular, sobretot vista des de la vall de Saas, des d'on es presenta com una gran piràmide pràcticament inexpugnable. Des del vessant de Zermatt es pot accedir més fàcilment, tot i això caldrà remuntar en dos dies més de 3.200 metres de desnivell, fent nit al refugi. Caldrà superar esquerdes de la glacera i considerables pendents de neu i gel.
Des de la turística població de Zermatt agafem fins a 3 telecabines que ens porten fins als gairebé 3.900 metres d'alçada del Klein Matterhorn. Des d'aquí hi ha una perspectiva frontal i ben propera del Cerví. Molts dels excursionistes des d'aquí enfilen el Breithorn (4.164 m.), el "quatre-mil" més fàcil, accessible per una bona traça en poc més d'una hora. Nosaltres intentem arribar al Pollux, més lluny i exigent, però desistim en una xemeneia més difícil del que pensàvem.
A diferència d'altres cims que hem fet aquest dies, el Lagginhorn té molta més secció de roca que no pas de glacera. És un cim un xic més complicat, ja que el darrer tram és força dret i exposat, amb trams de II amb una bona timba. També cal tenir en compte el desprendiment de roques de les cordades superiors. El cim és petit i afilat, molt aeri i espectacular, amb bones vistes cap a totes bandes.
Preparem un dia més relaxat a la vall de Saas després de diversos dies de pujar muntanyes de més de 4.000 metres i fer dues vies ferrades força complicades. Aprofitant la combinació de transport públic i telefèrics sortim del bonic poblet de Gspon, a 1.800 m. d'alçada, i arribem fins a Kreuzboden, sobre Saas Grund, seguint un sender a força alçada sobre la vall, enmig de boscos frondosos, petites bordes i bones vistes sobre els cims.
És un cim modest comparat amb els seus veïns que superen els 4.000 metres, però les seves parets verticals atrauen a multitud d'escaladors, i també aficionats a les vies ferrades de nivell. La ferrada del Jegihorn és llarga i dura, amb un últim tram del màxim nivell. Té un espectacular pont nepalí de 90 metres i una secció molt vertical i fins i tot extraplomada sense esglaons.
És un cim força concorregut ja que, a part de superar per poc els 4.000 metres, és relativament fàcil i molt bonic. Els telecabines que s'agafen a Saas Grund porten fins a 3.100 metres, i a partir d'allà la ruta sempre va sobre neu i gel, superant primer esquerdes i seracs, i després un tram de força pendent (uns 40º) i al cim una curta però exposada aresta molt estètica.
El tercer dia que passem a Saas Fee el dediquem a pujar un cim de més entitat, tant per l'alçada com per la major dificultat tècnica que representa. Després de pujar amb 2 funiculars i un metro alpí comencem un tram d'ascensió per glacera, una cresta molt exposada, un tram de pla per una àmplia glacera i l'atac final al cim després d'una forta pujada.
