Les Dolomites són el paradís de les ferrades, i avui en provem una de més dificultat. La "Ferrata dei Finanzieri" enfila fins el cim del Colàc. És una via molt entretinguda, de dificultat mitjana, amb un pas extraplomat força a l'inici de la via. La resta és progressió per roca, sense esglaons, però sense grans complicacions.
Aquesta ruta circular ens acosta als quatre costats del Catinaccio (2.981 m.), un dels cims característics de les Dolomites orientals. En la primera meitat cal recórrer una entretinguda via ferrada. Passat el refugi Santner contemplem les espectaculars torres Vajolet, i tot seguit enfilem cap al "passo delle Coronelle" per tornar al punt d'origen.
És el cim més elevat del massís de les Dolomites, i alberga la seva única gran glacera. És una muntanya de grans proporcions, magestuosa i àmplia. Pugem un bon tros per remuntador, tot seguit fem una divertida via ferrada per la cresta oest que ens porta fins al cim, la Punta Penia. Baixem per la glacera.
Just a sobre de l'estany de Juclar, el més gran d'Andorra, trobem una cresta de gneis molt escarpada i aèria, però de dificultat moderada, ja que només cal escalar alguns passos de III/III+ i fer alguns ràpels. Recorrem una bona part de la cresta, gaudint d'esplèndides vistes sobre el llac, i els pics del voltant, dels quals destaca el pics d'Escobes i Rulhe.
És potser el cim més emblemàtic de la Val d'Aran, i un dels més concorreguts tant a l'estiu com a l'hivern. La inqüestionable bellesa del territori, la facilitat de l'itinerari i l'atracció que representa des del fons de la vall són els seus principals actius. Pugem la talaia de l'Aran pel camí habitual, passant per l'estany i el refugi de la Restanca.
Al nord de l'Alta Ribagorça, tocant a la Val d'Aran s'aixeca de nord a sud el massís del Besiberri. Es tracta d'un massís granític estret i llagarut amb diversos cims que superen els tres-mil metres d'alçada. Pugem un dels cims més característics del massís, el Besiberri Sud, probablement el més fàcil, tot i que exigent pel desnivell, la distància i el terreny incòmode.
Es tracta d'un cim modest i de pendents progressius, excepte pel vessant oest, que és més escarpat. És una opció molt interessant per fer a l'hivern amb esquís, amb amples pales i diversos itineraris possibles. A l'estiu és una caminada fàcil i amb excel·lents vistes sobre una àmplia zona lacustre. Pugem per l'incòmode barranc de la Coma del Forn i tornem pel torrent de Mascarida.
Tot i ser un dels grans cims del Pallars, és relativament poc freqüentat. Possiblement la presència de "tres-mils" propers i la llarga aproximació li resten interès. És una muntanya amb personalitat, molt escarpada pels dos vessants, el català i l'occità. Té tres cims definits en una estreta cresta fàcil de resseguir, tot i que en alguns punts cal grimpar per terreny aeri.
En un dels punts més recòndits del Berguedà, enclavament del municipi de Montmajor i una zona congosta i feréstega trobem mig enrunada la petita església romànica de Sant Martí. És un indret molt poc freqüentat, on la tranquil·litat més absoluta està garantida.
Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Senzillament màgic.