Fort de Mont Froid (2.796 m.)

A la capçalera de la Val Cenis hi ha una antiga pista militar que puja fins al coll de Sollières, sota cims de més de 3.000 m. A sobre mateix del coll hi queden les restes d'un antic fort militar. La primera part de la pista militar puja fort per dins d'un bosc. Més endavant el bosc desapareix i creuem el gran pla de Sollières, una gran pastura d'alçada. A partir d'aquí la pista és més precària, i traça un gran semicercle sota el cim de lal Senyal del Petit Mont Cenis fins al coll. L'últim tram de pujada fins al cim s'ha de fer a peu. De nou al coll, iniciem la baixada per la Combe des Archettes, per on un corriol baixa fort per unes pastures molt inclinades. Envoltats de tempeses, arribem a les granges de le Jeu, on la pista permet accelerar el descens.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Termignon Val Venis, Alvèrnia-Roine-Alps (França)
• Distància: 30,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.480 metres
• Temps: 4:45 hores
• Dificultat: IBP=105 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pujada per pistes i camins fàcils. Tram de descens una mica difícil
• Cartografia: Val Cenis IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

En diverses ocasions he comentat l'interès que em desperten les antigues pistes militars que són ben habituals en determinades zones dels Alps francesos i italians, ja que permeten accedir en bicicleta a llocs habitualment inaccessibles. I és que a finals del segle XIX i a principis del XX en tota la zona de frontera es van construir diverses instal·lacions militars com forts, casernes o búnquers en els colls i cims més estratègics, així com una xarxa de pistes per accedir-hi. Un segle i mig més tard algunes d'aquestes pistes encara es conserven i permeten un ús recreatiu. En comptes de pujar-hi canons ara hi pugem bicicletes, i amb una intenció molt més pacífica.

Avui precisament la idea és pujar fins un antic fort bastit dalt d'un cim en una zona amb una alta densitat de construccions militars. De fet, en els últims anys n'hem visitat diversos, ja que la zona és molt bonica. Estem als peus del Parc Nacional de la Vanoise, a tocar també del llac de Mont Cenis i de la frontera italiana. En tota aquesta zona, i en ambdós cantons de la frontera, es van construir nombroses edificacions a molta alçada. La d'avui és una d'aquestes, i formava part d'una cadena més gran de fortificacions connectades. Sortirem des del poble de Termignon, conegut antigament com a Termignon-la-Vanoise, i ens enfilarem fins a més de 2.700 metres recorrent antigues pistes militars.

El punt de sortida és la part alta de la població, on hi ha l'inici dels remuntadors de l'estació d'esquí i un gran aparcament. La Sílvia i el Fum faran una caminada per la vall, i jo m'enfilaré pista amunt. La pista surt damunt mateix de la base de l'estació, i de seguida s'enfila fort per un bosc dens. Ja de bon començament trobo algun pujador molt dret, però la pista està en bones condicions. Aquesta mateixa pista és utilitzada com a accés de servei per als remuntadors de l'estació d'esquí, i més amunt passaré per un edicifi on hi ha un bar-restaurant obert només quan funciona l'estació. Els primers quilòmetres de pujada són per dins d'un bosc dens, i l'ombra és una bona companyia en aquests dies d'estiu.

La pista va fent nombrosos zig-zags fins al Replan des Canons, on hi ha precisament l'arribada d'un telecadira, i l'edifici que fa de restaurant a l'hivern (km. 8). Hi trobo uns operaris fent tasques de manteniment. La pista continua pujant, encara uns metres per dins del bosc, però poc més amunt ja entro als dominis dels prats alpins. També continuen els revolts per anar guanyant alçada, ara per un terreny més obert i encara en la zona de l'estació d'esquí, ja que es va seguint més o menys el recorregut d'un telesquí. Al voltant dels 2.400 metres arribo al pla de Sollières, un gran altiplà amb alguna petita granja i molts animals pasturant.

Creuo el pla de Sollières direcció sud per aproximar-me a la base de la Senyal del Petit Mont Cenis, un cim de 3.162 m. que es veu just davant. Té una ampla base rocosa, i la pista dibuixa un semicercle ascendent per la seva base que va enfilant fins al coll de Sollières. Passat el pla, la pista ja s'ha anat transformant en camí, ja que el terreny és pedregós i no hi ha hagut manteniment. Però el camí és apte per pedalar, i de baix es veu la llarga traça en forma de mitja lluna que hauré de seguir fins al coll, que és el punt més baix que separa precisament el pic de la Senyal del Petit Mont Cenís i el pic de Mont Froid, on em dirigeixo. Aquest semicercle és llarg, 2,5 km. de camí ben visible a la base de la muntanya. Aquest tram és especilament bonic, però avui les fotos no fan justícia, ja que és un terreny molt obert, i els núvols han tapat força la lluminositat del dia..

Vaig pujant pel camí, que té algun tram força dret, però sempre ciclable. Finalment arribo al coll de Sollières, a 2.639 metres d'altura, i després de 16 km. sempre pujant. A partir d'aquí cal empènyer la bicicleta per pujar fins al fort, que es troba en una de les puntes d'un cim allargat i estret, com una petita cresta. Em plantejo si pujar o no, ja que fa estona que vaig sentint trons i veig que les tempestes s'aproximen pel nord-est. Però és tant a prop que la temptació de pujar al cim és massa gran. Primer volia pujar-hi empenyent la bicicleta, ja que el camí aeri de dalt em consta que és molt bonic. Ho intento, però veig que s'allargarà la ruta i em mullaré. La deixo doncs en un racó i començo a pujar caminant ràpid. En pocs minuts arribo al Fort de Mont Froid, a 2.796 m.

Vistes sensacionals cap a la vall i els cims propers, però no la gaudeixo ja que vaig una mica nerviós perquè les tempestes són molt a prop. No vull estar a gairebé 2.800 metres en un terreny pelat i desprotegit enmig d'una tempesta elèctrica. Fins i tot no arribo a l'altra punta de la carena, on hi ha la creu i pròpiament el cim. Haurien estat només 10 minuts, però tinc la sensació que cada minut compta. Baixo ràpid pel camí, bé, tan ràpid com em permeten la poca habilitat caminant per terreny d'alta muntanya amb les sabates de cales. Un cop a baix al coll tinc el següent dilema: si torno per on he pujat la baixada serà més ràpida, ja que és tot pista, però precisament és per la banda d'on venen les tempestes. Si baixo per l'altre cantó entro en terreny desconegut, i sé que la baixada serà per corriol. Però el temps es veu més clar. Aquesta segona opció em sembla més raonable, i decideixo saltar cap a la Combe des Archettes.

Ni m'aturo al coll de Sollières, on hi ha les restes d'unes construccions que eren barracons dels soldats. El camí cap al vessant occidental es veu força bé al principi, i vaig baixant sobre la bicicleta. Baixo nerviós, ja que sento els trons molt a prop, i encara soc molt amunt. De moment no plou. Més avall el camí es complica, i he de fer un tram a peu passat el petit estany de l'Etoile. És un corriol d'alta muntanya que va fent zig-zags, i baixa per una coma ampla principalment herbosa, però amb alguns trams més de roca. Amb bona habilitat es pot fer gairebé tot sobre la bicicleta, però jo he de baixar en diferents punts. Més avall el camí és més fàcil, ja que la coma s'obre i els zig-zags són més amples sobre les pastures inclinades.

Havia llegit també que en aquesta zona cal anar amb compte amb els gossos de protecció, però no en vaig trobar cap. Un tros més avall ja vaig més tranquil, perquè veig que he perdut força altura i ja no em fan tanta por les tempestes. Al cap d'una bona estona arribo a Le Jeu, un petit nucli de dues o tres cabanyes de pastors després d'una petita pujadeta. Tot seguit ja trobo una pista i em veig més salvat, ja que intueixo que fins a baix ja serà més còmode. El que potser no comptava és que encara queden molts quilòmetres de baixar per la pista. La pista entra al bosc i passa a tocar d'alguna casa més.

Trobo senyals d'una ruta negra de BTT que retalla molts revolts de la pista. Faig aigun tram de camí, però veig que en general vaig més ràpid per la pista. De nou torno a sentir trons i veig cortines de precipitació ben a prop. Accelero el ritme de baixada i truco la Sílvia perquè em vingui a buscar al poble més proper. Comença a ploure suaument, i acabo de baixar fins a le Verney, on em refugio en una parada de bus. Afortunadament en pocs minuts arriben la Sílvia i el Fum i em salven d'una bona remullada. És un d'aquells dies que veus que has tingut sort i t'has salvat pels pèls, ja que tan a la part alta com al final del descens veia les cortines de precipitació ben a prop, i és una loteria. Ha estat una ruta ben interessant, potser no gaudida del tot pel temps, però que m'ha permès rodar per aquestes antigues pistes militars a gran alçada que tan m'agraden.