Rifugio Pizzini-Frattola (2.706 m)

Remuntem la vall de Santa Caterina fins al peu de les glaceres que cauen de les grans muntanyes de Cevedale i Gran Zebrù. La primera part de pujada és per pista asfaltada fins al Rifugio dei Forni, i llavors continua una pista precària que remunta vall de Cedec fins al refugi superior. Tot i el mal temps, contemplem les glaceres que es desprenen del Cevedale (3.764 m.), que tenim just a sobre. A l'altre cantó l'espectacular silueta del Gran Zebrú (3.851 m.) Per tornar prenem un corriol que avança més per damunt de la vall. És molt divertit, amb algun tram més tècnic. Passa per unes antigues trinxeres, i després per damunt de petites granges. Finalment un corriol fàcil però amb molt pendent ens torna al fons de la vall.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Santa Caterina di Valfurva Llombardia (Itàlia)
• Distància: 23,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.035 metres
• Temps: 3:45 hores
• Dificultat: IBP=120 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pistes d'alta muntanya. Algun tram dur
• Cartografia: Ortles Cevedale Val di Sole 4Land (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Seguim avançant en les vacances d'estiu pels Alps italians en direcció est, i acomiadem la zona de Bormio, una gran àrea turística. Fem parada a la petita població de Santa Caterina, un nucli situat en una cruïlla de valls a més de 1.700 metres d'alçada. Té una estació d'esquí, i diversos edificis d'ús turístic. Avui fa un dia rúfol, ha plogut durant la nit i queden boires i núvols alts que limiten la visibilitat. Fem una volta pel poble esperant que el temps millori una mica, i tot seguit ens preparem per començar l'activitat. Avui la Sílvia i el Fum faran una caminada seguint la vall de Santa Caterina fins al Rifugio dei Forni, i jo pujaré en bicicleta per la pista fins al mateix refugi, i seguiré amunt per la vall de Cedec fins al refugi més alt ja als peus de les grans muntanyes.

A l'entrada de la vall hi ha un gran aparcament de pagament. La pista que puja cap al primer refugi és asfaltada, i es pot pujar amb cotxe, tot i que la ruta és de peatge, i cal pagar en una màquina a l'entrada. La Sílvia i el Fum pujaran per un camí paral·lel, majoritàriament per l'altra banda del riu, i jo pujaré per la pista asfaltada en bicicleta. En aquest primer tram la vall és estreta i tancada. És una vall alpina amb boscos de pi negre i petits trams de prat. El rierol sempre ens acompanya al peu de la pista, així com algunes cases que es van trobant al llarg del trajecte. La pujada és forta, amb trams contundents, però en ser asfaltada es pot anar pujant sense problemes. Alguns trams de la vall són molt tancats, amb passos entre roques verticals. Al cap de poc més de 4 km. s'arriba al refugi Stella Alpina.

Passat el refugi la pista continua amunt, i el temps també continua tapat i humit. Un quilòmetre més, amb uns últims revolts sobtats i molt drets, em porten fins al refugi dei Forni, una edificació elegant i de notables dimensions situat en un collet. Des d'aquí poden contemplar, mirant enrere, la vall de Santa Caterina per on hem pujat, i mirant amunt ja s'albiren algunes grans glaceres, com la immensa glacera dei Forni, que abraça des de sota la Punta sud Matteo (3.674 m.) fins al Cevedale (3.767 m.) en un extens arc glacial. Faig una breu pausa al refugi, un edifici ben bonic amb un jardí al davant, i em miro la continuació. Cal descartar una pista que baixa cap a la base de les muntanyes que es veuen cap a l'est, i s'ha d'agafar la que va girant cap al nord.

Al refugi s'acaba l'asfalt i a partir d'aquí s'entra en una zona més d'alta muntanya. El primer pujador després del refugi és pràcticament impossible, molt dret i trencat, i m'espanto una mica de pensar que tota la continuació serà així. Però en realitat només són un parell de revolts realment drets, i llavors ja s'estabilitza amb un pendent considerable, però alhora assumible. Vaig entrant a la vall de Cedec, que en contraposició amb la principal de Santa Caterina, és més ampla i oberta. La vegetació desapareix, i avanço per un terreny obert de prats alpins i pastures d'alta muntanya. La vall va tombant cap al nord, i la pujada sense ser extrema és força dura en tot moment. Tot i que el dia és rúfol, entremig de l'anar i venir dels núvols contemplo les grans glaceres que m'envolten.

La vall és força recta, i es veu enllà la bona pujada que encara em queda. El refugi ja s'entreveu un bon tros amunt, sobretot gràcies als seus detalls de color vermell. Vaig tirant amunt per una pista on només hi pugen els tot terreny del refugi i alguns ramaders. És una pista estreta i precària, avui humida i amb trams de fang. El tram superior és especialment dur, i l'últim mig quilòmetre té un pendent continuat del 18%. Com que veig el refugi a prop, faig mans i mànigues per treure forces d'on no n'hi ha per acabar d'arribar, i aconsegueixo pujar fins al peu del refugi. És un edifici més petit, però ben conservat, situat en una petita cubeta al peu de les grans muntanyes. Tenim la glacera i el cim de Cevedale a sobre mateix, i més enllà el punxegut Gran Zebrù. El dia és lleig, però encara dona un caràcter més èpic a un entorn de veritable alta muntanya.

Entro al refugi per escalfar-me una mica i refer-me de la fresca i la humitat. El refugi està a més de 2.700 metres, i és el punt de sortida per moltes de les grans muntanyes de l'entorn. Comença a ploure, i em plantejo tornar pel mateix camí. Afortunadament vaig ben equipat amb impermeable. La pluja no sembla que s'hagi de complicar, i la visibilitat és suficient per identificar els camins. Pregunto al refugi si el caminet que passa per damunt de la vall és factible per fer-lo amb bicicleta. Em diuen que majoritàriament sí, tot i que té trams més pedregosos. Avui vaig una mica a l'aventura, ja que aquesta ruta no estava en els plans inicials del nostre viatge, però porto mapa i les indicacions són bones, així que decideixo tornar pel camí.

Al darrere mateix del refugi marxa el corriol que va planejant sense perdre alçada. És un corriol que baixa paral·lel a la pista per on he pujat, però va força més alt. Més endavant se'n separa i entra en un altiplà on m'aturo per contemplar la gran piràmide del Gran Zebrù, una de les muntanyes més altes i escarpades d'aquest sector. És una muntanya espectacular, tot i que la visibilitat avui és limitada. El camí és molt bonic i salvatge. No veig ningú enlloc, ni veuré ningú en tot el recorregut. Baixa moderadament, i en alguns punts més pedregosos he de posar el peu a terra. Tot i això és majoritàricament ciclable i és molt panoràmic. Em quedaria embadalit contemplant les glaceres, però fa fresca i plovisqueja.

Un bon tros avall passo per unes antigues trinxeres que els militars van construir durant la primera Guerra Mundial. En aquest tram el camí és dret, pedregós i amb molts revolts. Faig uns metres a peu i de seguida puc continuar baixant sobre la bicicleta. El camí va girant cap a l'oest, fa un revolt sobtat i passa força metres per damunt del refugi Forni. Aquí s'enllaça amb una pista d'alta muntanya molt precària que planeja entremig d'unes pastures molt inclinades. Fins ara el paisatge éra més sever, amb pedra i les glaceres al fons. Ara és un paisatge més amable, amb prats molt inclinats i algunes bordes uns metres per sota. La petita pista de ramaders és pràcticament plana, excepte una forta pujada passades les bordes de Pradaccio di Sopra.

Continuo planejant per aquesta pista deliciosa, gairebé un camí, ja que per aquí no hi passen vehicles. Uns metres més endavant passo per damunt del petit nucli de bordes de Raseit, més o menys a 2.300 metres d'alçada. Encara avanço uns minuts més per aquesta bonica pista entremig de pastures increïblement inclinades, i des d'algun punt es pot veure el nucli de Santa Caterina encara molt avall, per tant imagino que l'última baixada serà vertiginosa. I no m'equivocava, ja que uns metres més endavant arribo a les bordes de Ables on deixo la pisa i prenc un caminet fabulós que baixa fent zig-zags, primer entremigs dels prats d'altura, i més avall dins d'un bosc d'avets. És una baixada fàcil, ràpida i divertidíssima. El paissatge és fabulós, i el camí ben traçat i cuidat. L'últim tram es fa per dins d'una avetosa molt agradable.

Acabo la intensa baixada directament al poble, content i satisfet d'una ruta preciosa d'alta muntanya entremig dels grans colosos del Parc Nacional de l'Stelvio. Ens retrobem amb la Sílvia i el Fum i, després de dinar, posem rumb a la segona aventura del dia. Des de Santa Caterina pujarem cap al port de Gavia, un coll mític per als amants del ciclisme, però també una carretera tortuosa amb paisatges preciosos que s'enfila fins a més de 2.600 metres. Tot i el dia lleig, l'entorn d'alta muntanya al parc de l'Stelvio és molt bonic. La carretera és molt molt estreta, i tot i que anem amb una furgoneta petita quan trobem qualsevol antre vehicle cal buscar un lloc per apartar-se. Arribem al Ponte di Legno on seguirem el nostre viatge pels Alps italians.